Adrià Fortet, jove doctor en història i professor de la Universitat Autònoma, parlà a l’AUGA de conflicte Israel-Palestina. Un realitat extremadament complexe, amb profundes divisions polítiques, religioses i territorials. Els intents de pau han fracassat a causa de la manca de confiança mútua i els interessos divergents de les parts implicades. Malgrat els esforços diplomàtics al llarg de la història, la situació continua marcada per la violència, les tensions territorials i el sofriment humà a ambdós costats.
El conferenciant parlà d’aquest conflicte al llarg de la història,analitzant les seves arrels i els antecedents històrics . Comentà que a finals del s. XIX a Europa hi havia molts nacionalismes. Pel poble jueu que estaven escampats per diferents estats europeus, la situació era complicada perquè tenien una llengua pròpia, una religió, una cultura, però no tenien un país propi on viure. Apareix el sionisme (nacionalisme jueu). El moviment sionista, liderat per Theodor Herzl i altres líders jueus, va promoure la idea de crear un estat jueu a Palestina, en resposta a l’antisemitisme creixent a Europa. Simultàniament, el nacionalisme àrab va guanyar força a la regió, amb les poblacions locals resistint-se a la creació d’un estat jueu.
Durant segles, Palestina va ser part de l’Imperi Otomà. Després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), amb la derrota dels otomans, el Regne Unit va assumir el control de la regió (1920-1948). La població àrab-palestina va créixer durant aquest temps, mentre que la immigració jueva es va intensificar, fomentant tensions entre ambdues comunitats
El govern britànic va prometre suport per a la creació d’un país per al poble jueu a Palestina. Aquesta promesa va incrementar les tensions entre els jueus i la població àrab local, que es veia marginada.
L’any 1948 després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, que va provocar un fort augment de la simpatia internacional cap als jueus, les Nacions Unides van aprovar un pla de partició el 1947, que proposava dividir Palestina en un estat jueu i un estat àrab. Els líders jueus van acceptar el pla, però els àrabs el van rebutjar. La proclamació de l’Estat d’Israel el 14 de maig de 1948 va desencadenar una guerra entre Israel i els països àrabs veïns. Aquesta guerra va provocar el desplaçament de centenars de milers de palestins (750.000), que es va conèixer com la Nakba (“el desastre”). Aquestes 750.000 persones van haver de marxar coaccionats per Israel i es produeix una neteja ètnica. Israel guanya aquesta guerra. Després de la guerra, Israel no permetrà que retornin, els ensorren les seves cases i se’ls manté en camps de refugiats amb un estatus feridor i sense integrar-se a la societat.
Més tard es produeix la guerra dels sis dies (1967) que és un èxit per Israel perquè quadruplica el seu territori. Israel va ocupar la Cisjordània, la Franja de Gaza, el Sinaí egipci i els Alts del Golan sirians. La Cisjordània i Gaza, amb majoria de població palestina, han estat des de llavors focus de disputa.
Des de 1967, Israel ha ocupat Cisjordània i Gaza, colonitzant i construint assentaments jueus, especialment a Cisjordània. Aquestes accions han estat considerades il·legals segons el dret internacional.
L’any 1973 els països àrabs van llançar una guerra sorpresa contra Israel, però Israel va acabar guanyant militarment.
Entre el 1993-2000 se signa els acords d’Oslo, després de la primera intifada, que ve a ser un punt d’inflexió en el conflicte. Es van signar acords entre Israel i Palestina, que preveuen una solució de dos estats i la creació d’una Autoritat Nacional Palestina (ANP) per governar parts de Cisjordània i Gaza. Tot i que els acords es van veure com un pas cap a la pau, el procés es va estancar i no va arribar a la resolució definitiva del conflicte. El problema real que fa fracassar els acords d’Oslo recau en el tema dels refugiats (la xifra s’havia incrementat fins a 5 milions de persones). Israel diu que aquests refugiats han d’anar a l’estat Palestí i Palestina no ho accepta.
La Segona Intifada (2000-2005) va ser molt més violenta que la primera i va ser desencadenada per la visita del líder israelià Ariel Sharon a l’Esplanada de les Mesquites a Jerusalem. . Els atacs suïcides, els bombardejos i les operacions militars es van intensificar, debilitant el procés de pau.
La situació actual és ben complicada. Amb enfrontaments recurrents entre Israel i Hamàs, després de l’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre i la resposta totalment desproporcionada d’Israel que vol aniquilar-los. Hamàs es nega a reconèixer Israel, mentre que la comunitat internacional i Israel consideren Hamàs com una organització terrorista. Un altre dels problemes és el dels assentaments. Els assentaments israelians a Cisjordània han continuat expandint-se, fent cada cop més difícil la creació d’un estat palestí viable. Al mateix temps, la desconfiança entre ambdues parts ha crescut, i el procés de pau està paralitzat.
El conflicte es pot estendre a nivell internacional per part dels aliats jueus contra els aliats palestins. Hi ha nacions que reconeixen formalment un estat palestí, mentre que d’altres continuen donant suport a una solució de dos estats mitjançant negociacions.
Tot plegat una situació molt complexa que no sabem com pot acabar.