El passat dilluns, l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro va reflexionar sobre el procés de creació d’una novel·la. Va definir una novel·la com una història de ficció inventada amb personatges ficticis, llocs que poden no existir i temps no definits del tot, però segons l’autor les novel·les encara que siguin mentides parlen de veritats.
Per l’escriptor, escriure és una manera de veure la vida, de les emocions, dubtes, drames i dels sentiments en sortiran els llibres.. Per Villatoro la novel·la sempre neix de la vida del present de qui l’ha escrit i del que l’està llegint, perquè d’aquesta manera mentre escrivim i llegim estem vivint més vides.
Per parlar del seu procés de treball com novel·lista, Villatoro utilitzà l’exemple d’un armari amb diversos calaixos ,en un d’ells guarda les històries més interessants de les vides dels altres, en un altre els personatges, un altre pels llocs i un per les èpoques. Són materials que va recollint i que més endavant, un dia, li serviran per escriure una nova novel·la. Segons l’escriptor quan alguna fet el sacseja es posa a escriure i extreu de l’armari el que necessita i és més adient per escriure la narració (històries, personatges, els llocs…).
I això és el que va fer Villatoro per escriure la seva última novel·la: Urgell, la febre de l’aigua. L’autor explicà que volia escriure sobre el sentit de la pròpia vida, com hem fet les coses, que passa quan no surten bé, la sensació de fracàs el preocupa, però, malgrat tot, hi ha esperança, i potser ha valgut la pena, l’autor establí una mena de paral·lelisme amb els fets del 2017 a Catalunya.
Per escriure sobre aquests sentiments, explica en aquesta novel·la la creació del Canal d’Urgell, una infraestructura de mitjans del segle XIX molt important en el seu moment. Una obra que va ser considerada un fracàs durant molt temps, però que un segle més tard tothom reconeixia que va transformar l’antic Forat del Dimoni en una terra fèrtil . Per crear el protagonista s’inspirà en un besavi del seu avi, Vicenç Llamolla, que provinent de Maratea s’instal·là a Agramunt. En aquest punt i per acabar la xerrada l’autor explicà que aquest tenia un cosí a Igualada, casat amb Josepa Castelltort Bas i que actualment encara hi viuen descendents seus.