Dilluns vam tenir a l’AUGA a la Carme Forcadell, una dona del nostre temps, amb una important
formació acadèmica, i càrrecs importants en la política recent.
La seva estada a la presó pels motius que tots coneixem, li va servir d’inspiració per escriure un conte
infantil dedicat al seu net Jan “Les paraules seran sempre lliures”, on li explica la seva experiència.
La Carme ens parla de com li va marcar la situació de les dones que actualment estan a les presons
d’aquest país. A Catalunya, més de 7500 presos son homes, i només unes 450 dones. Hi ha molta
diferència en la situació d’uns i d’altres. Les presons d’homes solen tenir més recursos, fan cursos de
formació professional, i poden optar a unes feines internes pagades. A les dones, en principi no se’ls
oferien tantes oportunitats.
Entrar en una presó causa un gran impacte, ens diu, és un recinte amb una realitat desconeguda i tancada. Ningú sap què hi passa allà dintre, i tampoc interessa a la societat ni a les institucions saber-ho. No ens imaginem que hi pugem arribar a entrar, per tant, ningú se’n preocupa excessivament. I el que no coneixem ens fa por, afirma.
Només tenim referències per les pel·lícules que hem vist, les famílies no en parlen, fa massa por. Les internes solen ser noies molt joves, d’un entorn familiar, econòmic i social molt difícil. Li va costar agafar confiança d’entrada, fins que el temps va ajudar a trencar les barreres. Li transmeten la manca d’oportunitats que els ha donat la vida, pocs estudis i molts problemes familiars. Ens explica anècdotes de la seva relació amb elles. Algunes no saben ni llegir ni escriure, tenen fills que han nascut a la presó i viuen allà amb les mares, la majoria han entrat per delictes de Salut Publica, que vol dir consumidores i traficants de drogues. Es pregunta si en altres circumstàncies aquelles noies haurien pogut esquivar la presó. Potser una família estructurada, uns estudis mínims i una feina hi ajudarien. Les lleis hi son, però en principi no arriben a aquestes noies.
Quan una dona està en presó preventiva va a Wad Ras, un centre només per a dones on hi poden estar
amb els seus fills fins a 3 anys. Quan la dona és jutjada i condemnada va a una presó d’homes. Els
recursos no son els mateixos pels dos sexes.
La Carme ens explica que la Justícia actual en aquest país és punitiva i no pas restaurativa, a diferència
d’altres països, on s’intenta que els reclusos es puguin reintegrar a la societat. Aquí això encara no
passa. Si tens diners pots pagar una fiança, pots contractar un advocat que presentarà recursos
eternament, i si el cas no és greu t’ho solucionen molt ràpid. Si no en tens, no tens opcions. No hi ha
confiança en la justícia, afavoreix als rics i castiga a famílies desfavorides.
Ens parla de casos actuals, com el del Dani Alves, que demostra que la justícia no és igual per a tothom, encara que es proclami el contrari; Del cas de Sandro Rosell , i la seva excessiva presó preventiva, i del cas de l’ estafa de Terra Mítica, que recurs darrera recurs en base a pagar diners als millors advocats van retardar la sentència uns 20 anys, al cap dels quals la culpable va al·legar raons d’edat per no entrar-hi. A la presó hi ha un alt biaix social: només hi van els més pobres de totes les ètnies.
Malgrat el què explica, hi ha vist alguna iniciativa esperançadora. Ara s’hi fan, a petició seva i de les
internes, cursos de formació per afavorir trobar feina un cop complerta la condemna, i es comença a
parlar de presons obertes: feina de dia i presó de nit. I finalment ens fa una reflexió: la societat com
ajuda? Hi ha reinserció social? Com anem de prejudicis? Com s’aborden les malalties mentals a les
presons?
Ara, la Carme fa el que va prometre a les dones recluses: quan surti d’aquí ho explicaré tot i us donaré una veu que a dins no teniu…