Dilluns vam tenir a l’Auga a l’Oriol Rialt, Doctor en Història Contemporània, director de l’arxiu de les Valls d’ Àneu i autor del llibre “ Érem feres”.
En aquest llibre, l’Oriol ens explica la seva motivació personal d’escriure sobre el tema dels diaris personals. El seu tiet missioner va ser destinat a la selva amazònica quan ell era un nen i els seus diaris el van emocionar. I es comença a interessar per la memòria oral, uns documents escrits pels combatents dels dos bàndols dels soldats destinats al front. Aquests diaris esdevenen un retrat molt fidedigne de la realitat de la guerra, a diferència dels documents oficials, que amaguen les emocions, només parlen de xifres i de fets tergiversats a la manera que convenia. Per tant, aquests son un testimoni creïble del que va ser el conflicte bèl·lic explicat en primera persona.
El discurs històric de la Guerra d’Espanya ha passat per tres fases: Els temps de la Postguerra, als anys 50, en què el discurs oficial és que Franco va posar ordre a la gran bogeria col·lectiva del país; Els temps del Pacte de Silenci entre els vençuts, quan no es parlava de res del què van viure; i finalment als anys 90 es destapa la Memòria Històrica, en què la gent vol saber què va passar amb els desapareguts i es comencen a buscar i trobar les foses comunes.
Va ser durant la 1a Gran Guerra, on es troben els diaris de combatents. A causa de la gran mobilització i una alfabetització creixent de la població, apareix la Literatura de la Experiència, relats amb una gran dosi de propaganda bèl·lica. Durant el període d’entreguerres es publiquen molts llibres sobre el conflicte. I és quan comença la Guerra Civil que, soldats que han llegit força, s’hi emmirallen i comencen a escriure ells també sobre els seus dies al front. Curiosament els diaris només fan esment dels dies de mobilització, i molt poc de quan estan de permís, a l’hospital o a la rereguarda. L’estil és escriure de vivències dures o quotidianes, principalment per sentir-se millor. És com un suport emocional per a ells, i per no oblidar mai el què han viscut.
El llibre de l’Oriol analitza 39 diaris personals de combatents dels dos bàndols al front català, entre el 1938/1939 i el final de la guerra. Fa una classificació acurada entre autors, informacions, la lleva, l’estat civil o les motivacions. Uns diaris que son una important font documental i personal de les experiències que es van viure. No parlen de fets extraordinaris, sinó de la quotidianitat, cadaún en la seva escala de valors segons el bàndol. És un treball de Literatura Confessional, per a un mateix, i de fets verídics. Per a ells és una teràpia psicològica poder opinar del què veuen i criticar sobretot les males condicions al front. Hi ha diaris d’anarquistes, de persones molt religioses, i explica anècdotes molt dures. El que més es repeteix son les mancances: de material, episodis de fam, problemes d’higiene, anècdotes de pillatge o de traïcions.
Hi ha una gran diferència entre el què s’explica en aquests diaris i el què s’envia a la correspondència que es manté amb la família. La correspondència és una comunicació per donar tranquil·litat a les famílies, per tant, és una prova de vida per explicar anècdotes senzilles que no causin patiment. En canvi, és als diaris on s’expliquen les experiències més dures i crues sobre la realitat a peu de batalla. I a més, hi havia la censura entremig, tot i que la autocensura ja era prou evident.
Un diari curiós, “ El meu diari de guerra” del metge i capellà Pere Tarrés quan estava en el 1r batalló de la 133 Brigada Mixta, en què confessa que va conservar la fe gràcies al diari. En canvi, un anarquista confessa que s’alegra de veure a Barcelona com es cremaven convents, en benefici de poder aixecar-hi escoles. O el cas de soldats que van perdre la mà dreta, i s’escarrassaven a continuar escrivint amb la mà esquerra. I els més nombrosos escriuen criticant el seu exèrcit per les misèries a les que els fan passar. O d’un veí de Tona, que va despedir-se del diari, el va enterrar i en acabat la guerra el va anar a recuperar.