El passat dilluns, a l’AUGA es parlà del moviment de la nova cançó catalana. Curiosament el ponent fou un noi de Sicília que amb una gran eloqüència i capacitat comunicativa va saber exposar amb tot detall aquest moviment artístic que impulsà la cançó catalana i que fou un eix vertebrador de la reivindicació de la llengua i de les llibertats democràtiques.
Al final de la dècada dels 50, la situació va començar a canviar: en l’àmbit econòmic va finalitzar el període d’autarquia econòmica i, en l’àmbit polític, l’Estat franquista va ser admès a les Nacions Unides; fet que va obligar al govern a millorar la seva imatge internacional. En aquest nou context, a principis dels seixanta, van aparèixer algunes iniciatives culturals de primera línia. El 1961 es va crear Edigsa,es va fundar Òmnium Cultural i es va publicar el primer número de Cavall Fort. L’abril del 1962 va sortir el primer llibre d’Edicions 62. A poc a poc, el català, l’ús públic del qual havia estat expressament prohibit va anar aconseguint petites escletxes de presència pública, encara que fos molt minoritària.
La nova cançó neix l’any 1961. Josep Benet (polític, historiador…) proposa a Lluís Serrahima que faci cançons d’ara i d’aquí, que parlin de Catalunya. Neix els “setze jutges”, que no eren setze, però li van posar aquest nom com una forma burlesca, ja que sabien que cap policia no sabria pronunciar-ho. L’objectiu és que les cançons parlessin de la situació de dictadura que vivíem i que despertessin consciència per una societat democràtica. Els cantants que formaven part de la nova cançó actuaven per solitari, cadascú tenia el seu estil. No era un grup homogeni ni solien fer actuacions conjuntes. Actuaven a les matinals del Romea, també a la Cova del drac i per ciutats i pobles de Catalunya. El seu repertori tenia una doble cara: una oficial que superava la censura i una altra de cançons protesta que cantaven quan veien que no hi havien els grisos.
Al mateix temps del País Valencià va sortir una cantant emblemàtic, Raimon. L’any 1966 Raimon va actuar a l’Olympia de París. El recital va tenir un gran ressò internacional i va servir perquè Europa descobrís Raimon i el situés en l’àmbit de la incipient Nova Cançó, fins llavors desconeguda més enllà de l’Estat espanyol. Els comentaris de la premsa també explicaven que a l’Estat hi havia joves contraris al règim de Franco capaços de dir-ho en veu ben alta.De l’actuació a l’Olympia, en va sortir un elapé que el 12 de desembre del mateix any va rebre el Prix Francis Carco de l’Académie du Disque Français. El disc només es va comercialitzar a l’Estat francès, perquè algunes de les cançons que s’hi van incloure havien estat prohibides per la censura espanyola.
El conferenciant parlà dels diferents components de la nova cançó i ens posà audios de les cançons més emblemàtiques de Serrat, de la Maria del Mar, de Raimon, de Lluís Llach….També va parlar de la controvèrsia que s’havia creat quan Joan Manuel Serrat va decidir cantar a Eurovisión en castellà. Aquest fet va provocar un desànim entre els impulsors dels Setze Jutges i la major part de la intel·lectualitat catalana. La seva decisió es va interpretar com una traïció al col·lectiu que promovia la cançó catalana. Al final Massiel representà al festival d’Eurovisió amb la cançó la, la, la.
L’any 1968 s’acabà el què seria el moviment de la nova cançó catalana, però sorgiren nous cantants catalans en les dècades posteriors.
L’Arthus, el ponent, va saber guanyar-se el públic amb la seva brillant actuació. Tothom va sortir content i satisfet de la conferència.
La junta de l’Auga ja li vàrem fer una proposta perquè a la propera temporada pugui venir amb el seu grup a cantar. Ell és un músic professional. Per nosaltres serà un gust sentir-lo.