Dilluns passat dia 2 es va passar a la sessió d’Auga un dels documentals premiats al Festival Zoom 2024. El premi, de la categoria Km-0, va merèixer la atenció del jurat, i narra la aventura de 8 joves igualadins que van arribar a coronar amb una moto el cim del pic més alt d’Àfrica, el Kilimanjaro, la muntanya blanca.
Pep Valls destaca que van ser presentats als premis Zoom més de 100 produccions de diversos països. De totes les propostes enviades, una de les premiades és aquest documental de la aventura d’uns joves igualadins fa 50 anys.
Alguns dels protagonistes de la aventura eren presents a la sessió, en Joan Mollà, Josep Bou i Josep Casas. Van demanar un record per als expedicionaris que ja no estan entre nosaltres. Llavors tots eren uns joves aprenents, amb molta il·lusió, que es van preparar pel projecte amb un pressupost equivalent als 2000 € d’avui. Van haver de comptar amb un equip A i un equip B, aquest darrer els va haver d’anar a rescatar in situ pels diversos problemes que els van passar a Tanzània. Van haver de localitzar l’equip perdut per Àfrica, en una època en que navegadors i mòbils encara no s’havien inventat.
La idea va sorgir després d’una anterior expedició a Lapònia. L’equip de joves d’igualadins, que ja tenien una feina consolidada, van trigar dos anys a preparar el projecte. Entre ells hi havia un mecànic de motos, el Juli Bernaus; un informàtic, el Jaume Llansana; un motorista de 18 anys, el Josep Maria Lladó; un estudiant de 21 que sabia anglès i portaria els fulls de ruta de la expedició, el Josep M. Casas; un cineasta, el Joan Molla; un expert en alta muntanya, el Paco Florensa; un reporter, el Josep Bou i el Jaume Travesset. Van aconseguir uns espònsors per suport econòmic, un Land Rover i dues motos Bultaco.
Van sortir el dia 5 de juliol del 1974 de la plaça de l’ Ajuntament al davant de molta expectació popular, van recórrer 38.000 Km i 19 països, i per un viatge inicialment projectat de 3 mesos, en van passar 6. Tornaren a Igualada, sans i estalvis el dia 13 de gener del 1975.
Va ser una expedició única per la època. L’equip va haver de superar una colla de reptes extrems. El clima al Sàhara, suportant les temperatures del dia i la humitat de la nit. La calor extrema a Mauritània, vora els 56ºC que els va deixar ben desorientats. L’afegit d’haver de conduir per l’esquerra a Ghana. El repte dels camins enfangats i lliscants que van fer bolcar el camió de subministres varies vegades al Zaire i que els obliguen a avançar a una velocitat de 6 Km en 3 dies. La situació política de guerrilles a Biafra , els canvis polítics i atemptats a Etiòpia i els conflictes a Ruanda entre tutsis i hutus. Els problemes burocràtics per aconseguir els visats d’entrada freqüents a Ruanda i al Sudan, però també s’han d’esperar dies per omplir papers i aconseguir els permisos per pujar al recinte del Kilimanjaro. A part, les avaries mecàniques dels vehicles i les dues motos i els robatoris soferts en el viatge. Això darrer els obliga a demanar ajuda a l’equip de suport B.
Però no tot son ensurts. Gaudeixen dels paisatges canviants de l’Àfrica negra, de la selva, de la gent que els rep amb admiració, de les cataractes i les plantacions de cacau i cafè a la República Centreafricana, del coneixement dels pobles com els pigmeus i els massais, dels safaris fotogràfics dels parcs naturals de Kènia i Tanzània. I son espectadors al parc Serengeti de la grandiosa fauna africana: elefants, girafes, hipopòtams, flamencs, búfals, rinoceronts i lleons.
És al llac Victòria on es troben els dos equips, l’ A i el B, amb la ajuda necessària per continuar: diners i peces de recanvi, però també uns cassetes gravats amb la veu dels seus familiars d’Igualada.
Amb temps i amb molta paciència, finalment encaren la pujada al cràter del Kilimanjaro. Ja tenen els permisos, pugen dos motoristes, la resta a peu i un guia oficial, el Simon. Fan la pujada en varies etapes, de refugi en refugi. La pujada necessita molta destresa amb la moto, i molta resistència física: el camí rellisca i s’afegeix a la dificultat de la pols, la boira i la pedra volcànica. Una moto falla i s’ha d’abandonar. El fred és molt intens i no porten la roba adequada. Arriben al punt Gilman, un dels tres pics del Kilimanjaro. Un últim esforç i el dia 26 d’octubre del 1974 a les 5 de la tarda coronen la muntanya de 6010 m, amb la moto conduïda per en Josep M. Lladó, el més jove dels expedicionaris. Ha estat per primer cop a la història, arribar amb moto. La emoció és intensa i el record durarà tota la vida a tots vuit.
Però la aventura no s’acaba aquí: han de tornar, i ho fan per Etiòpia, on es troben tota mena de problemes, avaries al Sudan, però les ganes de tornar son immenses. Finalment pugen el Land Rover en un tren abarrotat de gent a Khartum, embarquen en una barcassa a Assuan, passen per Luxor i arriben al Cairo a través del riu Nil. A la ciutat d’Alexandria embarquen cap a Europa i arriben a Montserrat el dia 13 de gener, on els esperen les famílies. Finalment tornen al punt de partida, on els igualadins els reben amb emoció i aplaudiments per la aventura assolida.
El documental està molt ben filmat per Josep Bou, un muntatge excel·lent de Joan Mollà, i el periodista Joan Armengol posa el to de veu narrativa que estava de moda en l’època.